Dia 2: Quin avorriment

Després de dormir gran part de la nit i mig matí pensant que era l’únic resident de la meva caseta a The Drive, m’he llevat i m’he servit un got de llet de l’ampolla del que més tard apareixeria presentant-se com a Laurent, un francès que no sembla que tingui masses ganes de coneixem, potser perquè el 10 de setembre entrega la tesis i no creu que mereixi la pena perdre el temps amb algú amb qui compartirà cuina durant uns setmana. Desestimada doncs la opció d’anar a fer una birra amb el meu antisocial company de pis, he inicat el que espero sigui el dia més aborrit dels que passaré aquí.

El campus és un cementiri. De quan en quan veus passar un estudiant moribund dirigint-se a algun lloc que ben segur que a hores d’ara desconec. M’he passat el que em quedava de matí i la tarda voltant entre blocs de les diferents residencies i facultats per acabar de nou a la meva habitació, desitjant que arribi demà i l’inici del curs d’anglès porti una mica de moviment a la meva estada. Posat que no tenia res a fer, me’n he anat al mini-supermercat del campus a comprar un parell d’àpats, esperant que a Milton Keynes hi hagi algun lloc més econòmic, i un pack de 8 cerveses de 440ml de les quals a hores d’ara en queden 6.

Encara no disposo de connexió wifi, tot i haver anat al IT Centre, que era tancat, i d’allà a la biblioteca, que és on un cartell a la porta del primer m’invitava a anar a provar sort; però no n’hi ha hagut. D’aquí una estona, doncs, hauré de demanar amablement al fantasma que viu amb mi que em permeti fer una ràpida consulta per saber on m’he de presentar demà al matí. Quines ganes que s’acabi el dia d’avui i això que he procurat fer allò que duc gravat gentilesa de la gent que he deixat enrere : disfrutar cada moment. Doncs sembla que de moment ni disfrutar ni estar en contacte nois.

Dia 1: The arrival

Després de dues horetes de vol i un aterratge que plantejava qüestionar-se la professionalitat del pilot, i es que crec que ha fet ús de fre de mà i embrague per acabar fent un trompo que ens ha deixat encarats a l’aparcament, he trepitjat sòl anglès. El primer que m’ha passat pel cap ha estat que fotia un vent i un fred de dos parells de pebrots. De l’avió em passat a la pista i d’aquesta a un interminable passadís de parets blanques que conduïen a les aduanes; si noi, aquí et comproven el passaport venint de Girona.

Tot just han aparegut les cintes de recollida d’equipatge al fons, he vist la meva maleta serpentejant en uns d’elles i he iniciat una dura carrera arrossegant com podia els 9.9 quilos de maleta de mà per interceptar la maleta facturada de 14.9 quilos (apurant al màxim el límit de pes, clar que sí).

Tot i saber que l’hora d’arribada ,23:15 hora local, no permetria que hi hagués cap mena de transport públic que em pogués acostar al Campus, he volgut comprovar que tots i cada un dels mostradors de les agències de transport eren tancats i així ha estat. He decidit sortir a fora per fer un cigarret tot decidint qui seria el taxista afortunat que em cobraria un mínim de 60 lliures per cobrir els 40 quilometres que em separaven del meu llit. Però heus aquí la primera experiència digne de mencionar de la meva estada a aquesta meravellosa illa. Als 15 minuts de ser en terres britàniques i a la tercera calada, la que havia estat ocupant el 22C, just a l’altre cantó del passadís d’on jo flipava observant com un baró anglès d’uns 50 anys demanava, una rere una altre, “Little bottles of red wine…please”, em deixa anar una frase llarguíssima de la que aconsegueixo extreure que s’ofereix a portar-me al meu destí. La molt gentil dona anglesa havia sentit com demanava a una hostessa si hi havia la possibilitat, il·lús de mi, de trobar algun transport econòmic a l’arribar. No em queda més remei que invitar-la de ple gust a un cafè. Demanar el cafè m’ha dut uns 5 minuts i mira que la frase “ A coffee, please” resulta prou senzilla, però no hi havia manera que la cambrera entengués com és un cafè. M’he acabat enduent un got mida Starbucks plè d’aigua, llet i una parell de dits de cafè del que només n’he begut un parell de dits més, degut a que m’he escaldat la llengua a la primera glopada.

A les 24:00 érem a fora esperant als pares del meu àngel de la guarda de 40 anys. Després d’una estona considerable gelant-me i sentint la punta de la llengua, he pogut pujar al Jaguar d’una parella d’avis entranyables que m’han dut a la mateixa recepció del Campus. Havent-los agraït de mil maneres, que acaben sent un parell de frases al haver-ho de fer en anglès, que m’haguessin dut fins allà he entrat a recepció del Campus, que m’ha enviat a recepció d’una de les residencies, que a la vegada m’ha enviat Campus endins i m’ha donat les claus de la que d’ara en endavant serà la meva llar.