Insomni

Les nits són llargues al campus. Comencen a les 16:30 i acaben quan un se'n va a dormir. Últimament, a casa meva acaven a les 2, 3 o 4 de la nit. No se perquè però no hi ha manera d'agafar el son, de tancar els ulls i deixar reposar el meu còs. Deu ser que com que durant el dia no em canso massa, a la nit aquest encara té ganes de donar guerra i demana, a base de donar infinites voltes sota el nòrdic, més activitat. Ahir va ser una d'aquestes nits interminables, però no es va fer tan pesada. A la 1:30 feia la primera incursió als llençols, que vaig abortar a les 2:50 cansat de tenir es ulls oberts i no veure res. Amb la idea al cap que si omplia l'estómag potser la digestió m'ajudaria a agafar el son, vaig baixar a la cuina per buidar la nevera.

Quina va ser la meva sorpres quan en obrir la porta m'hi trobo al turc, l'austríac i un amic d'aquest últim que nhja vingut de visita. S'havien fotut una ampolla de rom i una quantitat a determinar de vi calent amb espècies (disculpeu-me, però no recordo el nom en alemàn). M'agafo un iogurt i el que quedava d'un pà de pesic i se sorprenen de la meva acció. I que coi hi foten ells a les 3 de la matinada d'un diumenge a la cuina? Bé, encara no faig la últrima cullerada al iogurt, el Chris - l'austríac - m'ofereix una cervesa i, posat que la meva son no dona senyals de vida, accepto gratament. Després de la primera sempre hi ha una segona i després d'aquesta encara queda temps perque m'omplin el got amb les seves pròpies cerveses un parell de vegades. S'ha de tenir en compte que aquí les llaunes són format pinta, és a dir de 600ml. La conversa, molt entretinguda,está amenitzada per música turca que el Bora ens ofereix sota les nostres peticions. Inclús s'arranca a ballar durant uns breus segons un ball regional, això si, amb la movilitat que la hora i els litres de cervesa li permeten.

Les quatre i mitja tocades i decideixo pujar a l'habitació, declinant incomtables vegades l'oferiment d'una "última" cervesa. Em poso sota el nòrdic de nou i impensablement, al meu cos encara li resta energia per tenir-me donant voltes una horeta més. Avui a les 8.15 ja era d'empeus per anar quatre horetes a classe. Les he passat putes.

Halloween in Bristol

La nit del 31 d’Octubre és la nit del morts, una nit en que se suposa que les tenebres surten a fer una volteta per la terra. Bé, jo i 25 persones més vam decidir llogar un bus i fer una volteta per Bristol.

A l’anada semblava que fóssim en una excursió de d’institut; només faltava el disc de Camela. Alguns ja duien les banyes posades i els tridents no paraven d’increpar a aquells que gosessin dormir. En arribar a l’hostal tots vam quedar summament encantats amb l’emplaçament del mateix. L’hostal s’aixecava just a la vora del moll flotant, una mena d’entrada que el riu feia al centre de la ciutat, i a l’altra riba hi havia la zona de pubs i discoteques. Vam arribar vora les 10 de la nit, hora punta nocturna al regne unit pel que sembla, i des de l’altre cantó del canal celebraven la nostra arribada entre pintes de cervesa. Un sopar ràpid a base de sandvitxos i unes quantes pintes a la cuina de l’hostal van servir de preludi per travessar el pont que ens separava de la gresca. La majoria de nosaltres era espanyol, fet que empenyia a la resta de la gent a arribar tard a tot arreu. Sens dubte el nostre caràcter és el més marcat i això fa que resulti senzill, sense buscar-ho, fer que la gent segueixi els nostres horaris. De la festa de divendres, què he de dir? Doncs com qualsevol altra. Moltes mosses, que al regne unit la proporció és mes ajustada, i molt alcohol. Un parell de companys ens van fer més entretinguda la nit, donada la quantitat desmesurada d’alcohol en sang que duien.

L’endemà vam visitar la ciutat. Resulta difícil, per no dir impossible, posar d’acord a 25 persones i a mesura que transcorria el dia s’anaven formant grupets. La ciutat no és massa gran, però té de tot i un cert encant. A destacar un parc que s’alça al mig de la mateixa. És comparable, pel terreny, al parc de Puigterrà – només fots que pujar- , però incomparable en quant a grandària i bellesa. A dalt de tot s’aixeca una torres des d’on es contempla tota la ciutat. Per dinar, pollastre amb patates al forn i a la tarda una bona migdiada, que la nit anterior només havia durat quatre hores. Era 31 d’Octubre i tocava disfressar-se i fer gresca. Més cervesses a la cuina de l’hostal i durant el camí a la discoteca, aquest cop més llunyana. Francament, sempre m’ho acabo passant millor durant el trajecte que al destí quan es tracta de sortir de festa. Vacil·lar a les angleses reporta una gran satisfacció. El carrer era ple de diablesses, zombies i gatetes. A la discoteca molta gresca. Tots nosaltres anàvem disfressats, ni que tan sols fos guarnint unes banyes o antenes al cap, però tot era trasnferible. Jo vaig entrar amb banyes, capa i trident de diable i vaig acabar sortint amb unes orelles de gateta, que vaig bescanviar per unes altres banyes al carrer. Rebentats, els més agosarats encara vam tenir temps de fer una última cervesa a la cuina.

L’endemà vam anar a fer un cop d’ull a un pont als afores de la ciutat. Una caminada de 40 minutets fins a l’indret en qüestió va ajudar a fer passar la ressaca, pels que en tiguessin – jo ja l’havia patit el dia anterior. A destacar el tracte que ens van oferir en un kebab; no m’havien tractat tan malament en la vida. Érem un grupet de cinc espanyols i en acabat li vam agrair a la nostra manera el servei prestat: poca gent havia d’haver pogut entrar aquella mateixa tarda, després de nosaltres, entre la merda del terra.

A les quatre cap a Cranfiels de nou. Aquest cop, però, el viatge no va tenir resa veure amb l’anada. De les 25 persones, 20 dormien. Entre els 5 capullos que no ho van fer, m’hi trobava jo, que ja sabeu que d’haver dormit llavors no ho hagués pogut fer a la nit. Bristol em deixa un gran sabor de boca i qui sap si hi acabo tornant. Avui hi ha hagut una fira d’empreses al campus i sembla ser que la majoria de grans empreses aeronàutiques del país estan ubicades allà, entre elles Airbus.

Farm costumes party

Diumenge vinent és Halloween i sembla ser que el passaré amb una vintena d'amics a Bristol, a la costa oest de l'illa. Tot i així, dissabte passat vam celebrar el nostre Halloween particular. Durant el dia, la ressaca de la nit anterior, la qual vaig acabar bevent rom polonès per la patilla a la cuina d’una noia de la mateixa procedència, no em va permetre fer gran cosa. Una passejadeta de diumenge amb un parell de companys, tots tres duent els xandalls corresponents, i la colada van ser les activitats més significatives de la jornada. Al vespre, però, vam omplir les cinc places del Laguna per anar al supermercat a buscar qualsevol cosa que ens permetés complir el requisit de la nit. Ens esperava una festa de disfresses, les quals havien de tenir alguna cosa a veure amb la inicial del teu nom, en una granja als afores del campus, residència d’un parell de companys més. Feia uns quinze dies que corria la veu. Arribats al Tesco – per qui no el conegui, Tesco és el principal mitja de subsistència dels residents del campus; bueno, bonito, barato – ens congratula saber que han muntat una secció de Halloween per a nens. Se les saben totes aquests del Tesco! Ens hi passem mitja hora ben bona, tot remenant barrets, màscares, i attrezzo variat, fins que decidim optar per unes banyes, capa i trident que ens confereixen un aspecte de diable de sèrie B. Com bé deveu saber diable en anglès és Devil, però cap de nosaltres posseeix un nom que comenci per D. Francament, ens és del tot igual i abandonem el supermercat del tot orgullosos del nostre aspecte “esfereïdor”.

Després de fer-nos unes pizzes per sopar, ens en anem cap a la casa, on ens hi esperen al voltant de 150 persones. Resulta del tot impossible passar del rebedor, en el que en veiem obligats a restar la primera mitja hora. Més endavant ens adonem que cada habitació de la casa té un ambient diferent, havent-hi inclús una sala a les fosques a mode de discoteca. Els nostres vestits van perdent peces a mesura que passa la nit. M’acaben dient que si vaig de Superman quan únicament em queda la capa, així que ferit en l’orgull em veig obligat a sostraure les banyes a un dels altres diables. La veritat es que els petits furts es repeteixen al llarg de la nit. En acabar las festa uns deu mossos, tots espanyols, ens veiem obligats a tornar al campus a pota, a uns 30 minuts a peu , que s’acaben convertint en una hora. Abans de marxar ens ocupem que cap altre espanyol torni en cotxe i, al crit de “o todos o ninguno!”, dediquem cos i ànima a fer-los fora dels que ocupaven fins llavors. Hi ha cotxes que finalment marxen quasi buits. La tornada resulta d’allò més entretinguda i, no sé si és gràcies a aquest passeig nocturn, però l’endemà no en tinc de ressaca.

London & Bedford

Estic agafant la mania d'escriure amb una setmana de retard, i no sé a què pot ser degut, posat que disposo de tot el temps lliure del món. Fins el 2 de Novembre la meva situació no canviarà, i és que per ara totes les assignatures del màster són optatives i d'introducció a la aeronàutica, pensades per aquells alumnes que no tenen un background aeronàutic. Però a partir del dia 2 patiré, i molt.

El cap de setmana passat va ser radicalment diferent al present. Mentre aquest me l'he pres com a cap de setmana de relax, per si no en tenia prou durant tota la setmana, dissabte passat vaig agafar un bus fletat per la universitat que ens va dur a London, per a passar-hi unes horetes. El bus sortia de Cranfield a les 10 i tornava de la capital a les 17 - aquí tot s'acaba molt aviat. Jo i quatre amics més vam passar una jornada de lo més interessant, descobrint una petita part d'aquesta enorme ciutat; el que ens va permetre l'hora de tornada. Candem Market, la Opera, Big Beng, London Eye, Trafalgar Square i British Museum van ser les parades més destacades del passeig, enllaçant-les entre carrers a rebentar d'edificis que semblaven ser emblemàtics però que desconec i una passejada pel Thames (Tàmesis). Per dinar vam dirigir-nos al barri Xinès, on vam buidar un bufet lliure, traient profit de cada pound que ens va costar l'àpat, Aquí et cobren fins i tot l'aigua del grifo, a 30 pence el got concretament...un robatori. Al British Museum vaig poder contemplar entre d'altres, uns quants Monet, Degas i Van Gogh. Per fi he vist la cadira i els famosos gira-sols. Sí, no es pot negar que són curiosos, però tret de la vehemència de les pinzellades, no tenen res més. Molt més espectaculars són dos pintures que mostren dues de les batalles de Napoleó i que ocupen teles de més de quatre metres d’amplada. El detall és excepcional. Us estic avorrint, així que dono per finalitzat el simposi sobre art.

Mentre el Dissabte me'l vaig passar a London entre amics, rient i fotent el burro allà on fos, Diumenge em vaig endur la meva xineta a Bedford, una ciutat veïna, que si bé és minúscula, té diversos atractius, entre els que destacar l'interminable parc que bordeja el riu. Sortosament, aquell mateix dia hi havia regates, i vam poder comprovar la passió que aquest esport provoca al Regne Unit. A cada embarcació que passava, l'acompanyava un entrenador en bicicleta per la riba fotent crits a ple pulmó. S'ha de dir que les entrenadores eren les que presentàvem més capacitat pulmonar. La Cherry es va endur més d'un ensurt al seu pas. Esgotats de passejar i fer fotos vam fer mitja volta en uns dels nombrosos ponts que creuen el riu per dirigir-nos a l'estació d'autobusos on les 6 sortia l'últim bus cap a Cranfield. Dixosos horaris anglesos.

Road Trip to Scotland

Dissabte, 26 de setembre. Un cel del tot gris, però sense vent, cosa que s'agraeix. Mentre escric aquest breu resum del que han estat 5 dies esgotadors però que no oblidaré mai, a fora bufa un vent que bressola les banques dels arbres fins al punt de trencament. A les 9:30 del matí havía de sortir una expedició de 8 persones cap a Escòcia.

Ens esperava un llarg viatge, posat que en 4 nits volíem recórrer gran part del país. Jo era un dels conductors i aquell mateix matí havia de recollir el cotxe de lloguer, però heus aquí el primer entrebanc del camí. Qui m'hi havia de portar, l'altre conductor i que disposa de cotxe propi, havia de recollir uns papers de l'assegurança aquell mateix matí. Això fa que arribem tard a recollir el cotxe i la punyetera puntualitat anglesa cedeix el nostre cotxe a un altre conductor. He d'esperar fins les 12 del migdia per a posar-me al volant d'un Chevrolet i a anar a recollir la resta de l'equip. Sortim a les 2 del migdia i ens dirigim cap Edimburg, primera parada i on passarem un parell de nits. Després de 8 hores de carretera, arribem a la bonica ciutat, com descobriríem l'endemà. L’ indret on dormim no és sinó una església reconvertida en alberg que resulta ser un congelador. A part, no se'ns permet beure begudes alcohòliques posat que disposa de bar i, és clar, en volen treure profit, així que no ens queda més remei que fotre'ns les cerveses i el vi a fora. L’endemà passem tot el dia contemplant la monumentalitat de la capital d'Escòcia. Aquí, la paraula monumental pren tot el seu significat; no hi ha cap racó que no sigui digne de fer-hi una fotografia, de restar-hi uns segons captant tota la seva bellesa. L'aire està impregnat d'una olor estranya que pot evocar fàstic o gana, segons el moment. Decidim realitzar un "free tour" de 3 hores i mitja per la ciutat. Som vuit espanyols i una italiana, així que no ens costa gaire decidir fer el tour en anglès, tant per solidaritat com evocant a la màxima de la nostra estada: millorar el nostre anglès. La guia és una canadenca que gaudeix amb cada explicació que ens dona i fa el recorregut molt amè. És una llàstima que no sigui capaç d'entendre la meitat de les coses que ens explica, així com les múltiples bromes que deixa anar entre dada i dada. El que queda clar és que Edimburg és una ciutat marcada per la sang i la guerra, però també és la ciutat d'on en va sortir Harry Potter i que té múltiples monuments i memorials d'un gos que va restar esperant a la tomba del seu amo durant 14 anys. A la nit, del tot rebentat però amb ganes d'aprofitar cada instant del viatge, sortim per una zona de bars on la música predominant és el heavy metal. No podeu imaginar com vaig gaudir. És diumenge i no hi ha gaire gent, però les poques angleses que hi ha fan la nit prou entretinguda - per a més referències podeu parlar amb un dels meus companys de viatge. Va por ti, Jose.

Ja hem passat dues nits a Edimburg i toca anar a la illa d'Skye, a la costa oest del país. La distancia que separa els dos punts resulta ser el tram més entretingut del viatge. El paisatge és meravellós. Passem d'estar envoltats de frondosos boscos a estar immersos a les Highlands, on ens envolten muntanyes pelades multicolors d'on en brollen rierols que és converteixen en cascades. La boira no deixa veure més enllà d'uns centenars de metres, fet que provoca que el paisatge sigui encara més màgic i espectacular. Durant el viatge, parem en una parc nacional on els pins s'aixequen més de cinquanta metres i els seus troncs no poden ser encerclats per 2 de nosaltres. A les Highlands realitzem varies parades, la última poc abans de creuar el pont que connecta la illa de Skye amb la illa on ens trobem ens deixa davant el Eilean Donan Castle, aixecat enmig d'un llac i que de ben segur haureu vist en diverses pel·lícules ambientades en l'Edat Mitjana.

Arribem a Skye a les 9 del vespre i allà m'hi trobo una sorpresa: a l'alberg hi ha tres manresans més, arribats per separat, dels quals un havia anat al Sant Ignasi. Ens preparem un bon tiberi i en acabat restem els tres de sempre per acabar-nos una ampolla de vi i encetar-ne una altra. He de dir que durant aquest breu viatge, tot i arribar cada dia a les mil al destí, ens hem parit uns sopar de tres parells de cullons. Allà on anaven la resta d'inquilins de l'alberg ens miraven engolint els nostres plats mentre els hi queia la baveta i mastegaven com podien els seus plats preparats.

L’endemà ens llevem disposats a rodejar la illa, per acabar baixant de nou a les proximitats d’Edimburg. Espectacular és l’adjectiu que millor defineix Skye. No podem evitar parar cada pocs quilòmetres per contemplar alguna de les meravelles que conformen el paisatge de l’illa, de contorn abrupte i que es fon amb el mar de mil maneres. Hi abunden els penya-segats, així com les desembocadures d’infinitats de rierols. A pocs centenars de metres de la costa s’aixequen muntanyes que, si bé no són gaire altes, els seus tallants n’augmenten la mida i magnificència. D’una bellesa difícil de descriure, salvatge, és un punt concret de l’illa, Kilt Rock and Mealt Falls, on un llac desemboca al mar precipitant-se verticalment entre penya-segats més de cent metres. Abandonem la illa després de dinar de carmanyola en un pàrquing d’una vila qualsevol, tristos de no tenir més temps per a seguir descobrint-la, i ens dirigim a Falkrik, ciutat propera a Edimburg. Hi arribem a les onze de la nit, després de donar mil voltes per a cercar el que creiem era una alberg i acabaria resultant ser un motel de carretera. No disposa de cuina ni menjador, però si de recepció, microones i torradores, així que ens muntem un altre tiberi aprofitant el que tenim. Tots nosaltres estem rebentats i no triguem en anar a dormir.

Dimecres, 30 de setembre. Avui tornem a Cranfield, no sense abans visitar la ciutat d’Stirling, on William Wallace és omnipresent. La ciutat és molt monumental i en destaca el castell i les nombroses esglésies de pedra ennegrida. A corre-cuita visitem també el monument dedicat al tal Wallace, una torre que s’aixeca en un turó als afores de la ciutat i que sembla una de les fortaleses de Mordor –referència al Senyor del Anells, per als no entesos. Va ser erigida fa uns cent cinquanta anys, però sembla que tingui segles d’història a les espatlles. Als Escocesos els hi encanten els motius antics. La torre resulta ser el punt final de la nostra visita i ens disposem a fer unes vuit horetes de carretera per acabar al punt de sortida. Una idea ronda pel cap de tots nosaltres: s’ha de tornar a Escòcia, però amb més temps, per empapar-nos d’aquest gran país.