De sopar en sopar

Avui havia de ser a Londres. Duc tres setmanes aquí i tansols he sortit del campus a peu, no allunyant-me'n més de 3 milles, i a Milton Keynes, ciutat veïna, per anar a un centre comercial del que en vaig tornar amb un parell de Pilots únicament. Avui havia de ser a Londres, però el fet d'haver dormit no més de 5 hores durant tots els maleïts dies d'aquesta setmana m'ha dut a preferir fer una cura de son - d'unes 10 hores aproximadament - a haver-me de llevar d'hora per agafar el bus. Així doncs, hauré de suplil l'escrit sobre una magnífica jornada a la capital entre Big Bengs i Trafalgar Squares per qualsevol altre.
Parlarem d'àpats, i és que aquí me'n he adonat que és el menjar el que apropa la gent, vingui d'on vingui. Crec recordar que no hi ha hagut un sol dia de la setmana que mengés sol, i això que de moment, com ja sabeu, sóc l'únic amo i senyor de la bonica casa que em procura sostre. En nombroses ocasiona he estat jo el que, convidant a la gent o veient com es convidaven ells mateixos, m'he posat als fogons per acabar oferint-los alguna de les meves invencions. No hi ha dia que no cuini algun plat diferent, tot i que a vegades potser tansols varía l'espècia escollida per a potenciar-ne el sabor. Tret d'ahir, que vaig menjar espaguetis a la bolonyesa per dinar...i per sopar. Això em recorda que he d'anar al supermercat tant aviat com pugui. Per sopar, però, vaig tenir cinc comensals a taula, dels que s'inviten ells solets, i és que tornant d'una de les excursions a les que m'enduc la gent per a descobrir aquestes contrades, la meva casa era la primera en aparèixer i sembla que els excursionistes estaven massa cansats com per seguir fins casa seva, entre cincuanta i un centenar de metres més enllà. A un cantó de la taula hi erem un francès, un altre espanyol i jo, mentre que l'altre era ocupat per tres noies xineses. Són ben especials aquestes xineses, i dic aquestes perquè dels nois no se'n sap res entre les 15:30pm, que és quan acaba el curs d'angles, i les 9:00am del dia següent. D'entre els múltiples xocs culturals que hi ha hagut entre elles i els espanyols, comentar que el fet que les toquis suposa una gran falta de respecte. Els primers dies més d'una s'havia enretirat sobtadament quan els hi tocaves un braç per a cridar-ne l'atenció. Però això ja ha passat a la història. Les estem summergint a base de xocs culturals en la nostra manera de ser, la qual troben extraodinariament divertida. Compartir una vetllada amb un grup de xineses resulta gratificant, posat que només fas que veure somriures allà on miris. Aquestes tres mateixes noies, avui ens han volgut convidar a uns quants a sopar; ja és el quart sopar xinès que faig. Francament, és un plaer, posat que totes tenen habilitas culinaries més que destacables i durant els àpats tot són atencions. Un parell de comensals hem volgut fregat els plats després del tiberi que ens han preparat i prou ens ha cosat aconseguir que s'asseguessin per deixar-nos-ho fer sols. On s'és vist que un home fregués els plats?!
Avui havia de ser a Londres, si, però potser ha valgut més la pena quedar-me aquí i, entre plat i plat, conèixer una mica més als meus companys. Possiblement hi vagi el 2 d'Octubre, just després d'haver tornat del viatje a Escòcia que tenim planejat. Però d'això ja en parlarem més endavant.

Good morning!!

Ahir va ser una nit llarga, una nit que va acabar a les 5 del matí, després d'haver passat per diverses etapes. Tot va començar amb el primer sopar que organitzava a la meva llar, aprofitant que fins a principis d'Octubre seré l'únic ocupant de la mateixa. Unes vuit persones vam degustar un intent de truita de patates, espetec, xoriço, formatge i vedella apte per a fer-ne xiclet. Erem onze de setembre i ja posats els hi vaig fer empassar un parell de vegades Els Segadors. D'aquí ens vam despalçar al CSA on vaig engullir un parell de pintes que, perquè us en feu una idea, son uns 880ml de cervesa. Erem quatre els que ocupavem la pista de ball i quan m´s animats estavem el local va tancar. Els mateixos quatre, deixant que la resta del grup se'n anés a dormir, vam anar a fer unes cervesetes a la cuina d'un de nosaltres - 3ª i última etapa - on l'amfitrió ens va fer degustar tot un seguit de cerveses d'importació de no menys de 8.5º. Se'ns van fer les cinc del matí i vam decidir que ja era hora d'anar a dormir.
Però avui no he estat jo qui ha decidit quina era la millor hora per llevar-me, estipulada al despertador del mòvil com les 12 del migdia. Enmig d'un agradable somni que ja no recordo un tècnic dels serveis de telefonia del campus ha irromput als meus dominis, obligant-me a aixecar-me del llit perquè m'expliqués que coi hi fotia allá. Després de canviar-me el telèfon per un de més modern i que, segons he cregut entendre - tenint en compte que únicament duia 4 hores al llit -, em permetria realitzar trucades a baix cost i veure la tele a través del portàtil. L'hi he agrait que no trigués més de dos minuts en fer-ho i en treure el cap al passadís he avistat a la meva dona de fer feines, una simpàtica i, per què no dir-ho, bonica tailandesa que desde el primer dia que ens vam conèixer passa tot sovint per casa a saludar-me, i això que només ha de venir el dimarts. Per desgracia, está casada. Li he dedicat el que he procurat fós un bonic somriure i me'n he tornat cap al llit per acabar despertant-me a les 3 del migdia.

Walking to the "castle"

Avui ha fet un dia esplèndid a Cranfield, i no només considerant que em trobo a Anglaterra; el Sol ha brillat durant tota la tarda i això m'ha empès a iniciar una ronda de reclutament per anar a fer una excursioneta.

El destí ha estat escollit unànimament per la meva persona i no es tractava sinó d'una esglesia que es troba en una petita vila propera a Cranfield, el campanar de la qual havia avistat dies enrerrae desde la cuina d'una companya taiwanesa del curs d'anglès. Després d'un ràpida ullada al google maps, he traçat mentalment un camí a seguir, el qual serpentejava bordejant camps de pastura. L'expedició la composaven una noia xinesa, la Jaibo - o Emma en versió anglesa, i és que tots els xinos tenen un nom anglès amagat a la recàmera -, i quatre espanyols. Posat que feia prouta calor he decidit posar-me les "treking" i recorreguts a dures penes 300m me adonat que no era una bona idea: a Anglaterra també hi creixen ortigues. El paisatge era realment bonic, de novela anglesa del segle XIX, amb camps on hi pasturaven tranquilament ovelles, vaqus i cavalls. Entre les moltes fotos que ens hem volgut fer asseguts sobre les tanques, demanant al fotògraf de tron que, siusplau, fés aparèixer el bestiar de fons, n'hi ha una que el meu braç no olvidarà i es que les valles electrificades de la campinya britànica deuen tenir prouta energia com per arrencar un motor. Després de multiples parades i ohhh's em arribat a la vila on es trobava la esglesia. Posat que el campanar no apareixia per sobre de cap de les teulades, moltes d'elles fetes d'una mena de palla de color grisenc, em demanat en el que debia ser l'únic bar del poble on es trobava el castell del mateix, pregunta a la que la cambrera ha respòs amb un no hi ha cap castell al poble.El fet que demanessin on era el castell ha estat únicament culpa meva posat que per fer més interessant l'aventura la he venut com una visita a un castell i no pas a una simple esglesia. No hagués fet falta perquè la noia xinesa no havia vist mai cap construcció semblant. No crec que faci falta que inicii un comentari exhaustiu de l'arquitectura del temple, així que només remarcaré la presència d'inumerables tombes, entre les quals n'hi havia que debien tenir més de 200 anys, que bordejaven tot l'edifici i donaven un aspecte un xic aterrador al recinte. De seguida ha començat a fer-se fosc i ens hem dirigit al Campus, donant per finalitzada una entretinguda caminada, preludi d'incontables escapades.

Ni Ferran Adrià ni osties!

Com ja m'imaginava abans d'arribar aquí, el que t'ofereixen per menjar a qualsevol lloc no em crida gaire l'atenció, per dir-ho d'una manera educada, així que m'he proposat posar a prova les meves habilitats culinaries. Avui us presento el primer plat digne de menció: Pit de pollastre aromatitzat amb herbes provençals i rom picant, saltejat amb ceba i all i acompanyat de blat de moro ensucrat. Realment ha quedat prou bò per no saber que exactament que feia en el moment d'elaborar-lo.

El sopar

Perquè us feu una idea d'on sóc.



Llàstima que no tingués res a mà....

Gana

Em moro de gana. Pot resultar sorprenent començar un text així, però, francament, és lo únic que tinc al cap ara mateix. A les 14:00, espero que ni un minut més tard, m’he de trobar amb un assortiment de companys del curs de varies nacionalitats per cuinar junts. No crec que sàpiguen que la meva nevera estaria buida de no ser per un pack de 4 cerveses, un enciam, un pot de mantega, un parell de peces de fruita (dels arbres del jardí, és clar) i un assortiment de canapès i pinxos que vaig decidir endur-me de la recepció que van organitzar ahir a les 6 de la tarda per a donar-nos la benvinguda als nous estudiants. El que jo pensava era un berenar va resultar ser el sopar (el dinner), però és clar, a aquelles hores el meu estomac no era prou obert com per deixar-hi entrar un àpat complet, així que tan sols em vaig menjar uns 7-8 pinxos. Els que em coneixeu sabeu que amb això jo no m’alimento. A les 8 dels vespre ja érem poquets els que aguantàvem, però una multitud de plates restaven immòbils a la taula central, plenes de menjar que ningú no pensava ni provar i que acabarien a les escombraries. No ho podia permetre, així que em vaig dirigir a la cuina per demanar un parell de plats de plàstic, please, però la que semblava ser la cap de cuina em va enviar al cambrer del bar desfent-se de mi. El cambrer, amb qui ja havia bromejat anteriorment, molt amablement em va acompanyar a una mena de magatzem, d’on en va treure una desena de plats. Davant l’atònita mirada dels meus companys de curs, en aquells moment provinents de Xina sobretot, vaig omplir un parell de plats amb dues capes de pinxos i canapès i me’n vaig anar cap a casa. Bé, resten 5 minuts per les 14:00 i el meu estómac em demana no fer tard. Em sembla que la meva contribució al menú d’avui serà un dels plats. L’altre me’l guardaré per sopar.

Dia 3. English Summer Programme

Tot just llevar-me he obert les cortines i he contemplat l’esplèndid dia que se’m presentava pel davant, tot i que més endavant acabaria passat per aigua. He baixat la cuina a fer-me un cafè i de la cafetera ronyosa de que disposo n’he acabat treien un parell de gotes, acabant d’omplir el got amb llet. Volent aprofitar els rajos de Sol que es filtraven entre els arbres del meu jardí i obligat per la normativa del Campus que no et permet a fumar enlloc, he sortit a fer el cafè amb llet a fora. Entre glopada i glopada un esquirol voltava per la gespa i s’enfilava als arbres de davant meu, mentre les merles picotejaven tot el que trobaven. Un escenari idíl•lic.
A les 9 am em presentava davant l’edifici nº 52 del Campus, on m’impartiran les classes d’anglès. El primer que resulta evident és que de les 30 persones i escac que trobo a l’entrada més del 90% de la gent prové o bé d’Asia o bé d’Espanya, fet que més endavant durà al responsable del curs a deixar anar un “I will kill you” si ens veu parlar en espanyol.
Aquí ningú sap pronunciar correctament el meu nom, com ja esperava, i això m’ha fet passar per la primera badada del curs. A classe hi ha una noia polonesa de nom impronunciable, però que es fa anomenar per un diminutiu que s’assembla molt al meu nom pronunciat per un anglosaxó – algo així com Ghoxe. Per tal d’agilitzar les classes ens han dividit en tres grups i ens han enviat a diferents aules de l’edifici i alhora de fer recompte d’alumnes, als 10 minuts d’estar tancat amb el que creia era el meu grup, me’n adono que jo no consto a la llista. Al costat hi tenia la noia polonesa i no he trigat en adonar-me que jo allà hi sobrava. Entre rialles he abandonat la classe i he anat a cercar la que em corresponia. La resta del matí i mitja tarda es pot resumir en uns professors la mar de salats, deures de cara als propers dies i uns companys de curs dels que crec en faré bons amics.
A les 9, aquest cop del vespre, ens hem trobat uns bona colla al bar del CSA (Cranfield Students Association) per fer unes birres i uns billars i d’allà m’he acostat l’habitació per escriure sobre la primera jornada que passo amb la que d’ara en endavant serà la meva gent.