Avui havia de ser a Londres. Duc tres setmanes aquí i tansols he sortit del campus a peu, no allunyant-me'n més de 3 milles, i a Milton Keynes, ciutat veïna, per anar a un centre comercial del que en vaig tornar amb un parell de Pilots únicament. Avui havia de ser a Londres, però el fet d'haver dormit no més de 5 hores durant tots els maleïts dies d'aquesta setmana m'ha dut a preferir fer una cura de son - d'unes 10 hores aproximadament - a haver-me de llevar d'hora per agafar el bus. Així doncs, hauré de suplil l'escrit sobre una magnífica jornada a la capital entre Big Bengs i Trafalgar Squares per qualsevol altre.
Parlarem d'àpats, i és que aquí me'n he adonat que és el menjar el que apropa la gent, vingui d'on vingui. Crec recordar que no hi ha hagut un sol dia de la setmana que mengés sol, i això que de moment, com ja sabeu, sóc l'únic amo i senyor de la bonica casa que em procura sostre. En nombroses ocasiona he estat jo el que, convidant a la gent o veient com es convidaven ells mateixos, m'he posat als fogons per acabar oferint-los alguna de les meves invencions. No hi ha dia que no cuini algun plat diferent, tot i que a vegades potser tansols varía l'espècia escollida per a potenciar-ne el sabor. Tret d'ahir, que vaig menjar espaguetis a la bolonyesa per dinar...i per sopar. Això em recorda que he d'anar al supermercat tant aviat com pugui. Per sopar, però, vaig tenir cinc comensals a taula, dels que s'inviten ells solets, i és que tornant d'una de les excursions a les que m'enduc la gent per a descobrir aquestes contrades, la meva casa era la primera en aparèixer i sembla que els excursionistes estaven massa cansats com per seguir fins casa seva, entre cincuanta i un centenar de metres més enllà. A un cantó de la taula hi erem un francès, un altre espanyol i jo, mentre que l'altre era ocupat per tres noies xineses. Són ben especials aquestes xineses, i dic aquestes perquè dels nois no se'n sap res entre les 15:30pm, que és quan acaba el curs d'angles, i les 9:00am del dia següent. D'entre els múltiples xocs culturals que hi ha hagut entre elles i els espanyols, comentar que el fet que les toquis suposa una gran falta de respecte. Els primers dies més d'una s'havia enretirat sobtadament quan els hi tocaves un braç per a cridar-ne l'atenció. Però això ja ha passat a la història. Les estem summergint a base de xocs culturals en la nostra manera de ser, la qual troben extraodinariament divertida. Compartir una vetllada amb un grup de xineses resulta gratificant, posat que només fas que veure somriures allà on miris. Aquestes tres mateixes noies, avui ens han volgut convidar a uns quants a sopar; ja és el quart sopar xinès que faig. Francament, és un plaer, posat que totes tenen habilitas culinaries més que destacables i durant els àpats tot són atencions. Un parell de comensals hem volgut fregat els plats després del tiberi que ens han preparat i prou ens ha cosat aconseguir que s'asseguessin per deixar-nos-ho fer sols. On s'és vist que un home fregués els plats?!
Avui havia de ser a Londres, si, però potser ha valgut més la pena quedar-me aquí i, entre plat i plat, conèixer una mica més als meus companys. Possiblement hi vagi el 2 d'Octubre, just després d'haver tornat del viatje a Escòcia que tenim planejat. Però d'això ja en parlarem més endavant.
Parlarem d'àpats, i és que aquí me'n he adonat que és el menjar el que apropa la gent, vingui d'on vingui. Crec recordar que no hi ha hagut un sol dia de la setmana que mengés sol, i això que de moment, com ja sabeu, sóc l'únic amo i senyor de la bonica casa que em procura sostre. En nombroses ocasiona he estat jo el que, convidant a la gent o veient com es convidaven ells mateixos, m'he posat als fogons per acabar oferint-los alguna de les meves invencions. No hi ha dia que no cuini algun plat diferent, tot i que a vegades potser tansols varía l'espècia escollida per a potenciar-ne el sabor. Tret d'ahir, que vaig menjar espaguetis a la bolonyesa per dinar...i per sopar. Això em recorda que he d'anar al supermercat tant aviat com pugui. Per sopar, però, vaig tenir cinc comensals a taula, dels que s'inviten ells solets, i és que tornant d'una de les excursions a les que m'enduc la gent per a descobrir aquestes contrades, la meva casa era la primera en aparèixer i sembla que els excursionistes estaven massa cansats com per seguir fins casa seva, entre cincuanta i un centenar de metres més enllà. A un cantó de la taula hi erem un francès, un altre espanyol i jo, mentre que l'altre era ocupat per tres noies xineses. Són ben especials aquestes xineses, i dic aquestes perquè dels nois no se'n sap res entre les 15:30pm, que és quan acaba el curs d'angles, i les 9:00am del dia següent. D'entre els múltiples xocs culturals que hi ha hagut entre elles i els espanyols, comentar que el fet que les toquis suposa una gran falta de respecte. Els primers dies més d'una s'havia enretirat sobtadament quan els hi tocaves un braç per a cridar-ne l'atenció. Però això ja ha passat a la història. Les estem summergint a base de xocs culturals en la nostra manera de ser, la qual troben extraodinariament divertida. Compartir una vetllada amb un grup de xineses resulta gratificant, posat que només fas que veure somriures allà on miris. Aquestes tres mateixes noies, avui ens han volgut convidar a uns quants a sopar; ja és el quart sopar xinès que faig. Francament, és un plaer, posat que totes tenen habilitas culinaries més que destacables i durant els àpats tot són atencions. Un parell de comensals hem volgut fregat els plats després del tiberi que ens han preparat i prou ens ha cosat aconseguir que s'asseguessin per deixar-nos-ho fer sols. On s'és vist que un home fregués els plats?!
Avui havia de ser a Londres, si, però potser ha valgut més la pena quedar-me aquí i, entre plat i plat, conèixer una mica més als meus companys. Possiblement hi vagi el 2 d'Octubre, just després d'haver tornat del viatje a Escòcia que tenim planejat. Però d'això ja en parlarem més endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada