Gana

Em moro de gana. Pot resultar sorprenent començar un text així, però, francament, és lo únic que tinc al cap ara mateix. A les 14:00, espero que ni un minut més tard, m’he de trobar amb un assortiment de companys del curs de varies nacionalitats per cuinar junts. No crec que sàpiguen que la meva nevera estaria buida de no ser per un pack de 4 cerveses, un enciam, un pot de mantega, un parell de peces de fruita (dels arbres del jardí, és clar) i un assortiment de canapès i pinxos que vaig decidir endur-me de la recepció que van organitzar ahir a les 6 de la tarda per a donar-nos la benvinguda als nous estudiants. El que jo pensava era un berenar va resultar ser el sopar (el dinner), però és clar, a aquelles hores el meu estomac no era prou obert com per deixar-hi entrar un àpat complet, així que tan sols em vaig menjar uns 7-8 pinxos. Els que em coneixeu sabeu que amb això jo no m’alimento. A les 8 dels vespre ja érem poquets els que aguantàvem, però una multitud de plates restaven immòbils a la taula central, plenes de menjar que ningú no pensava ni provar i que acabarien a les escombraries. No ho podia permetre, així que em vaig dirigir a la cuina per demanar un parell de plats de plàstic, please, però la que semblava ser la cap de cuina em va enviar al cambrer del bar desfent-se de mi. El cambrer, amb qui ja havia bromejat anteriorment, molt amablement em va acompanyar a una mena de magatzem, d’on en va treure una desena de plats. Davant l’atònita mirada dels meus companys de curs, en aquells moment provinents de Xina sobretot, vaig omplir un parell de plats amb dues capes de pinxos i canapès i me’n vaig anar cap a casa. Bé, resten 5 minuts per les 14:00 i el meu estómac em demana no fer tard. Em sembla que la meva contribució al menú d’avui serà un dels plats. L’altre me’l guardaré per sopar.